Tot sobre la Bisbal d'Empordà i pobles veïns
capçalera
escut  Reportatges


Prop de tres dècades d'handbol a la Bisbal i a Corçà


Els anys setanta hi havia tot de clubs d'handbol al voltant de la carretera de Girona a Palamós, actualment coneguda com a C-66 i antigament com a C-255. Tres clubs jugaven a Sarrià de Ter (el Montserrat, el Sarrià de Dalt i el Sarrià de Baix), un a Celrà, un a Bordils, un a Flaçà, un a la Bisbal (que es traslladaria a Corçà i competiria amb aquest nom i tornaria a la ciutat) i un a Palafrugell. Amb els anys, però, només s’han mantingut els equips de Sarrià, que es van fusionar, a més del Bordils i del Palafrugell. El reportatge que presentem a continuació és fruit del treball dels últims dos mesos amb la intenció de fer una mica de llum sobre l'handbol a la Bisbal i a Corçà. Ambdós clubs van ser el mateix i podem parlar, en definitiva, de quatre etapes: una primera de 1965 a 1975, una segona fins al 1982, una tercera fins al 1991 i una última de 1994 a 1996. Per a la realització d'aquest reportatge que explica els 28 anys d'història dels blanc-i-vermells, hem treballat amb informació d'hemeroteca i amb els testimonis d'exjugadors i exentrenadors que van continuar jugant algun partit com a veterans.

Primera etapa

El 1965 un grup de nens formava el primer equip d'handbol de la Bisbal a l'empara de la Organización Juvenil Española (OJE), les joventuts franquistes. Aquesta pertinença els permetia accedir a alguna subvenció per mantenir-se; trobem una situació paral·lela a Bordils, on el club naixia oficialment l'any 1961 a proposta d'un particular vinculat a aquesta organització. En definitiva, cercaven passar-ho bé sense, potser, conèixer del tot les regles. Joan Vilà-Clara Garriga, que llavors tenia uns 14 anys, explicava que van fundar el club sense més suport que el d'ell i uns companys (els germans Trayter i Rotllan, entre altres) de la mateixa edat. Josep Enric Almar, també d'aquest grup, deia que la idea de jugar a handbol els l'havia proposat el mestre Joan Bautista Pons Ferrer, de les Escoles Nacionals, després de veure'n un partit per televisió. 

Amb el reglament a la mà, se'n van anar al camp dels capellans, segons Almar, i van prendre les mesures de la pista i van marcar la porteria amb unes pedres. Poc després es federaven a través de la OJE, no sense haver proposat a l'Atlètic Bisbalenc de fer una secció d'handbol, cosa que no van acceptar. No obstant això, per la Festa Major van celebrar un partit d’exhibició al camp de futbol amb el GEiEG i un equip estranger.

Ja inscrits, els faltava un lloc on jugar en condicions, perquè la Bisbal no tenia cap pista poliesportiva. Principalment amb la intenció de dotar el bàsquet d'un terreny de joc, el ple municipal aprovava el maig del 1965 la construcció d'una pista poliesportiva darrere les grades del camp de futbol, finançada per subscripció popular, a proposta del regidor d'Esports del moment, Ernest Plaja. Així començava l'anomenada Operació sacs de pòrtland, centralitzada a Can Met: qui volia donava sacs de pòrtland o aportava camions de sorra o manobres. L'equipament s'inaugurava a l'agost.

La nova pista va ser una font de conflictes amb el bàsquet. Josep Enric Almar i Josep Rotllan explicaven que tenia unes mides de pista de bàsquet i que no era reglamentària per jugar a handbol. A més, no tenien la clau i l'havien d'anar a buscar a Can Met i, per altra part, els tancaven la clau de pas de l'aigua. A això s'hi sumava que els coincidien els horaris d'entrenaments o dels partits i Rotllan subratllava que el bàsquet tenia prioritat. La problemàtica la recolliria el diari Los Sitios, del Movimiento, que publicaria un breu el mes de gener del 1967 en què es posava de manifest que el bàsquet s'estava apropiant de l'equipament: "Esto de polideportiva, si seguimos así, habrá que quitarle lo de «poli» anteponiéndole «mono»; léase que quedará en pista de básket". L'article recollia que els joves de l'handbol tenien dificultats per entrenar, "horarios nocturnos intempestivos" i "privación de utilizar vestuarios". Arran de la notícia, tenia lloc una trobada a l'ajuntament entre representants dels dos esports. Els del basquetbol, comentava Almar, defensaven que la pista era seva perquè eren els qui hi havien contribuït més econòmicament. El debat el tancà, afegia, el regidor Trayter mostrant la factura de les obres per deixar clar que ells no hi havien participat... i la situació es va calmar durant un temps.

La delegació local de Juventudes se situava des del 1966 en un espai provisional al Teatre Principal. Un any després es traslladaria en una casa al carrer Carreras Dagas propietat de l'hospital. L'any 1968 l'equip tenia sèniors i juvenils i rebia una subvenció de 4.000 pessetes de la delegació provincial de Juventudes. Pel que fa a les cites esportives, Los Sitios -que es convertiria anys a venir en el principal punt de publicació de l'agenda esportiva i dels resultats- recollia el febrer del 1968 un partit contra el GEiEG que va acabar 23 a 26 a favor dels gironins. Segons la crònica, el matx va ser "de una belleza extraordinaria, y de una emoción fuera de serie" i que "todos lucharon hasta el último segundo y tanto unos como otros vendieron cara su derrota". L'any següent el mateix mitjà felicitava el club per haver aconseguit la seva primera victòria en tot aquest temps en les competicions de la Federació Provincial. 

El 1971 organitzaven un torneig d'estiu, coincidint amb la Festa Major, amb la participació dels equips de Celrà, Bordils i La Salle. En aquesta ocasió l'ajuntament els va atorgar una subvenció de 4.000 pessetes.

Els mateixos jugadors havien de pagar de la seva butxaca les despeses quotidianes del club i, en aquest moment, trobem documentat que tenien pendent una factura d'autocar i problemes amb la il·luminació de la pista poliesportiva. Vilà-Clara ens posava en coneixement que era habitual organitzar festivals i partits contra equips estrangers per fer diners. També per aconseguir ingressos van rifar una Mobylette, deia Almar, qui apuntava que el premi no es va arribar a reclamar mai. Per tant, amb unes 15.000 pessetes, van poder comprar xandalls per als juvenils. Es va permetre, a més, que els aficionats es poguessin associar a canvi de quotes; l'exjugador manifestava que solien pagar els àrbitres passant el barret pel públic a la mitja part.

El 1973 l'equip va quedar quart d'un total de 12 que competien en la lliga provincial "siendo la revelación del torneo", llegíem a Los Sitios. Afegia que "hace muy pocas temporadas que los bisbalenses luchaban por ganar... un solo partido. [...] Paso a paso, sabiendo lo que era concluir un campeonato sin conocer las mieles de un triunfo, el OJE la Bisbal se ha labrado una trayectoria brillantísima". L'equip va deixar de competir amb aquest nom la temporada 1975-1976, i la plantilla va passar a formar part del Club Handbol Corçà. El trasllat es va fer, com s'ha expressat, principalment per les desavinences amb el club de bàsquet i les mides no reglamentàries de la pista poliesportiva. A més, l'alcalde de Corçà els va proposar traslladar-se a canvi de suport econòmic i de la construcció d'una pista nova, recordava Rotllan.

Segona etapa

En aquest període s'havia adquirit més experiència i es van aconseguir millors resultats. La primera temporada, la 1975-1976, van quedar subcampions de lliga, empatats a punts amb el Sarrià de Dalt, i van guanyar la Copa Federació. En relació amb aquesta final, disputada contra el Bordils, transcrivim de Los Sitios: "podemos decir que el balonmano-fuerza le pudo al balonmano-técnica". El Corçà, amb una defensa "roqueña [..] actuando sin florituras encarriló la victoria en el último cuarto de hora". L'altra cara de la moneda l'oferien els juvenils, que van quedar últims a la lliga. L'any següent els sèniors quedarien quarts al campionat regular. En aquesta etapa guanyarien dues Copes Federació més, sumant-ne tres de consecutives. L'any 1977 un equip d'alevins va participar al Campionat provincial d'alevins, infantils i cadets, que es va disputar entre el febrer i el juny; en la penúltima jornada anava últim amb zero punts. El sènior del Corçà tancava la seva última temporada, la 1981-1982, amb una victòria davant del Bordils per 15 a 21, i en onzena posició de 13 equips participants.

Josep Rotllan i Cris Prados coincidien que les baralles eren freqüents. Rotllan explicava el cas d'un partit contra el Figueres en què hi va haver aldarulls entre públic i jugadors, i van haver de declarar davant de la Guàrdia Civil. Pel que fa a l'estil de joc, segons Salvador Hidalgo i Juan Hornillos, eren temps en què hi havia "més força que tècnica". Ho corroborava Josep Maria Mora, entrenador tres anys a la Bisbal i a Corçà, qui els descrivia com a "forts i valents" i deia que els entrenaments es basaven en la preparació física, que eren com una taula de gimnàstica. Hornillos informava que el que els agradava era quedar per dinar i després anar a jugar. Josep Santamaria, que feia tasques molt diverses al club, organitzava els sopars, i apuntava l'anècdota que en una ocasió va aconseguir que el capellà de Corçà avancés la missa a les onze del matí perquè no coincidís amb un partit dels juvenils.

Tercera etapa

El Patronat Municipal d'Esports de la Bisbal proposaria el retorn del club a principis dels anys vuitanta amb la promesa de construir un nou pavelló; l'artífex en va ser Daniel Ribés. Mentre això no va passar, van jugar a la pista poliesportiva de l'escola Joan de Margarit. El pavelló s'inauguraria l'any 1984. Així ho testimoniava Josep Fita, qui jugava a handbol des de la primera etapa a la Bisbal, a principis dels anys setanta. Afegia que van rebre, un cop retornats a la ciutat, una subvenció de 60.000 o 70.000 pessetes. Hi jugaria un parell d'anys més i llavors entrenaria els sèniors i categories inferiors. El Club Handbol la Bisbal es constituïa oficialment el 3 de març del 1982.

Los Sitios del 9 de setembre de 1982 testimoniava la celebració d'una assemblea provincial de clubs, i l'arrencada d'una nova temporada el 26 de setembre amb un primer partit dels sèniors contra el GEiEG. En aquest sentit, l'article recull un aspecte normatiu consistent en el fet que, a partir de la temporada 1984-1985 un equip sènior hauria de tenir un equip de categoria inferior per poder participar en el campionat. Durant aquesta tercera etapa hi hauria equip sènior fins al curs 1985-1986, de manera que la qüestió normativa que esmentàvem es compliria almenys un parell de temporades i competiria amb equips de categories inferiors fins la temporada 1990-1991. Pel que s'observa d'aquest període, els resultats no van acompanyar els sènior, i sí en ocasions les categories inferiors. 

En paral·lel al retorn dels sèniors, el mestre Josep Maria Puig, de l'escola Joan de Margarit, va fer equips d'alumnes, que un o dos anys després es van federar i van passar a les categories inferiors del club. Puig explicava que quan Ribés li va fer la proposta no sabia res d'handbol i va demanar en préstec un llibre per aprendre'n. Josep Maria Gou, àlies Joe, deia que tot va començar la temporada 1981-1982 amb l'excusa d'anar a jugar un partit al saló de la infància de Barcelona, on van rebre "una pallissa d'escàndol".

A aquests equips del Joan de Margarit s'hi sumarien, entre altres, Jordi Geli, Pau Campos, Pere Maruny i Marcos Pacheco, que amb uns 10 o 11 anys vivien al barri del Convent. Van conèixer aquest esport jugant-hi al carrer. Campos era un gran seguidor del futbol quan va arribar a la Bisbal i en una entrevista que li fèiem fa anys comentava que al carrer de Santa Llúcia, on vivia, s'hi jugava a handbol. I és gràcies a aquest grup de nois més grans que s’hi va començar a aficionar. Maruny i Pacheco recordaven que els entrenava un exjugador de l'Atlètic de Madrid, Emilio Blanco. Pacheco afegia que havien arribat a desplaçar-se als partits tot l'equip en un sol cotxe, i que molts nois d'aquesta fornada van plegar quan tenien uns 15 anys.

En data 18 de desembre de 1982, Los Sitios relatava que "El Girona, de seniors, no ha de tener problemas frente a la Bisbal. Su victoria es más que segura", i uns dies després, el 21 de desembre, hi tornava: "Era previsible que el Girona alcanzara una victoria holgada ante el cuadro de la Bisbal. El 40-18 no admite lugar a dudas. Los rojiblancos siguen al frente de la tabla [...]". En aquella temporada algun problema no va permetre disputar el partit que enfrontava el Bordils contra els de la Bisbal, i el diari diria amb data 23 de febrer que "El encuentro Bordils-la Bisbal, de seniors, se da por perdido a los bisbalenses por 1-0". La taula classificatòria de 8 de març de l'any 1983 els situava penúltims amb 19 partits jugats, dos guanyats, un empat i 16 partits perduts, 310 gols a favor i 455 en contra, i cinc punts.

La temporada 1983-1984 va començar amb una derrota per 36 a 12 contra el GEiEG. Sabem pel periòdic del 15 de febrer de 1984 que l'equip també rebia sancions: "También se sanciona con un partido a Pere Aulet, de la Bisbal senior y con cinco a Mario Muntaner, del C.N. Figueres senior". Malgrat tot, amb data 27 de març l'equip sènior era igualment penúltim amb 24 partits disputats, tres de guanyats, cap d'empatat i 21 de perduts, 375 gols a favor, 568 en contra, i un total de sis punts. El Club Handbol la Bisbal tindria categories inferiors aquesta mateixa temporada, avançant-se al canvi normatiu citat abans. La publicació de 29 de febrer situava l'equip aleví cap a la meitat de la taula classificatòria. A més, es va alçar el 26 de maig d'aquella temporada com a guanyador de la Copa Federació. Per la Festa Major es va celebrar el primer torneig d'handbol a la pista del Joan de Margarit amb participació d'alevins, cadets, sèniors i veterans.

La temporada següent, la 1984-1985, ens permet observar l'equip sènior penúltim de la taula amb quatre partits guanyats, un empat i 17 derrotes, 375 gols a favor i 492 en contra, i un total de nou punts. Així ho testimoniava el rotatiu de 2 d'abril de 1985. De 13 de març és una informació que situa l'equip aleví amb nou punts, com a avantpenúltim. El diari d'aquesta data situava també l'equip infantil cinquè de la taula amb 24 punts. Los Sitios de l'11 de maig de 1985 donava compte que en els premis que atorgava la Federació Provincial aquell any al pavelló municipal d'esports es va atorgar la distinció com a millor equip al Club Handbol la Bisbal. Això no implica que fos el millor en resultats, però es va destacar el seu bon fer.

La temporada 1985-1986 seria l'última amb equip sènior. L'equip seria penúltim amb 22 partits disputats, tres guanyats, un empatat i 18 perduts, 354 gols a favor i 471 en contra, i un total de set punts, recull el periòdic de 18 de febrer. Per altra part, l'equip infantil observem que el 19 de març se situava per sobre de la meitat de la taula, com a sisè equip, amb 25 punts.

La temporada 1986-1987 hi hauria només un equip cadet paticipant en les competicions, amb un primer resultat contrari contra el GEiEG A de 8 a 32. D'aquella temporada no trobàvem gaires resultats publicats, i observem amb data 10 de desembre de 1986 un últim lloc de la taula ocupat pels bisbalencs amb 9 partits jugats, un guanyat, un emptatat i set perduts, 127 gols a favor, 202 en contra i la suma de només tres punts. D'aquella temporada i equip és la convocatòria de Josep M. Gou per disputar el Campionat de Catalunya de seleccions comarcals [volia dir provincials], testimoniava Los Sitios de 4 de juny de 1987, el qual anomenava el seleccionat com a Josep Maria "Gol". Amb 15 anys, s'incorporaria la temporada següent al Bordils.

La temporada 1987-1988 els equips que van jugar van ser infantils i cadets. En aquest moment l'accés a les classificacions es complica ja que la lliga es dividia en diverses rondes de les quals no tenim tots els resultats. De data 20 de novembre de 1987 és la sanció a un dels locals: "El Comité Jurisdiccional de la Federación Territorial de Balonmano de Girona acordó suspender por seis encuentros al jugador Francisco Domínguez, del CB Blanes cadete, al igual que por tres partidos a Carles Sabater (H. la Bisbal) y Carlos Sotillos (CB Blanes), también de dicha categoría". El 19 de juny del 1988 es van lliurar els premis de la Federació, entre els quals es va recòneixer la figura de Josep Fita "por su continuada dedicación al balonmano", explicava el diari de dos dies abans.

La temporada 1988-1989 el club participava en el campionat de lliga en les categories juvenil i cadet. Joan Manel Loureiro va ser primer entrenador i va tenir vincle amb el club entre el 1988 i el 1991, aproximadament, i afegia que va ser fitxat per Ribés. La temporada 1989-1990 hi havia només representació en les categories juvenil i infantil, i segons article de data 13 de juny de 1990 l'equip juvenil rebria el premi de la Federació a la "deportividad" juntament amb el Sarrià sènior, el Bell-lloc B cadet, el GEiEG B infantil i els alevins del Bordils. Precisament el Bordils va requerir jugadors per cobrir la franja d’edat de Pau Campos, de 14 anys, per formar un equip i, amb ell, s’hi van incorporar tres bisbalencs més: l’Unai González, en Víctor Ridaura i en Marc Mármol. Gónzalez emfasitzava que en aquest nou destí els "cuidaven molt", perquè gent del club o fins i tot treballadors del poble els tornaven a casa, a la Bisbal, en el seu cotxe. A més, per Nadal els tornaven els diners de l'autobús, més propina. El mestre Josep Maria Puig deia que aquests fitxatges es van fer sense que ell ho sabés, i que serien un dels motius que propiciarien la dissolució de l'equip. Uns anys abans el sènior s'havia desfet també per fitxatges i motius d'estudis. La novena temporada del club i última d'aquesta etapa seria la 1990-1991, amb equips juvenil i cadet.

Durant aquest període, la ciutat va viure els enfrontaments dels locals, però també en va acollir altres, en dos emplaçaments diferents. Així, la pista del Joan de Margarit va acollir el matí del 19 de desembre de 1982 un partit entre els juvenils de la U.E. Figueres i de la U.E. Sarrià per incidents que tenien lloc en la final de la Copa Federació. Per aquest motiu els van fer jugar en 'pista neutral'. El resultat d'aquest encontre va ser de 5 a 21 favor dels de Sarrià. I l'altre punt de joc va ser el pavelló municipal d'esports, que va tenir un cost pròxim als 70 milions de les antigues pessetes, i es va inaugurar l'any 1984. Acolliria el lliurament dels premis de la Federació provincial d'handbol el mes de maig de 1985, i el 18 de maig d'aquell any les finals de la Copa Federació, de les quals Los Sitios diria l'endemà: "Fue en resumidas cuentas, una tarde llena de balonmano y una velada agradabilísima por cuanto el público respondió en todo momento y se pudieron ver grandes partidos. Con decir que de los cinco que se disputaron, cuatro se decantaron por la mínima diferencia, queda reflejado la igualdad habida y que los asistentes en el pabellón municipal de la Bisbal se divirtieron de lo lindo".

El final d'aquesta etapa compta amb un actor que ja havia aparegut en la marxa a Corçà: el bàsquet. Josep Fita, que llavors era entrenador i s'encarregava de portar bona part del club, explicava que se li donava prioritat al bàsquet davant de l'handbol, especialment en relació amb la confecció del calendari d'ús del pavelló. Afegia que jugadors i pares van decidir plegar després de rebutjar l'oferta d'entrenar a la pista del Mas Clarà, perquè no entenien que ells haguessin de jugar a l'exterior i, els del bàsquet, sota cobert.
 

Quarta etapa i última

El 1994 Josep Maria Gou i companys seus de Bordils com Fernando Velasco i Unai González escampaven fulletons per les escoles per refer un equip a la Bisbal. Van durar un parell de temporades; la primera només van jugar partits amistosos, i la segona, la temporada 1995-1996, jugarien federats i trobem documentats dos grups d'alevins: la Bisbal A i la Bisbal B. No hi havia estructura de club i van aprofitar equipament d'èpoques anteriors.
 

Fotografies

Material cedit per Josep M. Ferrer, Josep Rotllan, Cris Prados, Josep M. Gou, Pere Maruny i Joan Hornillos. Per veure les fotos amb més qualitat, podeu accedir a la galeria.

Portada. Un moment de joc a la pista del Joan de Margarit.
1. Carnet de soci.
2. Un partit a la pista del camp de futbol.
3. Equip de Corçà: Aulet, Fita, Hornillos, Hidalgo, Serrano, Mora, Cadanet, xxx, Claparols, Rotllan, Gallego, J. Pairó, Muñoz, Aulet, Prados i Yruela.
4. Josep Rotllan amb alguns trofeus.
5. Equip de la Bisbal a la pista del Margarit: Coromines, Hornillos, Gallego, Muñoz, J. Claparols, Blanco, J. Rotllan, Hidalgo, Yruela, Hidalgo, Prados, Aulet i Serrano.
6. Equip guanyador de la Copa Federació 1984: C. Avellí, J. Sabater, F. Matacàs, J. M. Gou, C. Ruiz, C. Gómez, A. Puig, C. Ruiz Puig, A. Darnaculleta, D. Plaja i J. Sabater.
7. Cartell de la final de la Copa Federació del 1984.
8. Carta de felicitació de l'alcalde de la Bisbal per la Copa Federació del 1984.
9. Un dels equips del C.H. la Bisbal.
10. Un dels equips del C.H. la Bisbal.
11. Fitxa de Josep Maria Gou.
12. Fitxa de Josep Maria Puig.
13. Fitxa de Pere Maruny.
14. Una de les samarretes.
15. Una de les samarretes.
16. Fotografia d'un partit de veterans de diferents èpoques: Gallego-Granés-Font-Esteva-Grassiot-Font-Rotllan-Gasull-Fita-Torruella-Montaner-Serrano-Mora- Hornillos-Blanco-Granés-Bosch-Aulet-Hidalgo-Prados-Almar-Aulet-Matarrodona-Muñoz-Yruela-Cadanet-Villodres-Hidalgo-Figueres i Gasull. 
 

Bibliografia

Agraïments

  • Josep Enric Almar
  • Pau Campos
  • Josep Fita
  • Josep Maria Gou
  • Jordi Gasull
  • Unai González
  • Salvador Hidalgo
  • Juan Hornillos
  • Joan Manel Loureiro
  • Toni Luque
  • Pere Maruny
  • Josep Maria Mora
  • Marcos Pacheco
  • Cristóbal Prados
  • Josep Maria Puig
  • Josep Rotllan
  • Josep Santamaria
  • Joan Vilà-Clara Garriga

 Autor/a    Data d'edició
 
Roger Font Vilagran i Ignasi Corney Oller   08.09.2017
totbisbal és un projecte independent compromès amb la comunitat, sense cap suport institucional.
És possible pels ajuts dels socis, empreses que s'hi anuncien i, principalment,
per la tasca no remunerada del seu equip i col·laboradors. Afilia't a totbisbal!